EL VERÍ XLIX

EL VERÍ

El vi pot revestir la més bruta cofurna

         amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d'un pòrtic de faula
         amb l'or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.

L'opi engrandeix allò que no té límits,

         allarga l'infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
         i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.

Però res d'això no val aquest verí que vessen

         els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...
         Van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.

Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi

         de la saliva teva, que mossega
i duu a l'oblit una ànima innocent,
         i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

COMENTARI: 

Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. Aquesta és l'última simfonia que presenta analogies amb la tardor. Apareix un nou sentiment que el poeta- psicòleg intentarà analitzar amb absoluta felicitat i que es traduirà en una obra de gran bellesa. Aquest  és l'amor. L’ atmosfera tardorenca és molt adequada a aquesta psicologia de clarobscur afectiu, de nostàlgica tristesa i de deixades. Aquest cicle de tardor inclou una seqüència d'onze poemes entre els quals es troba El verí

Endevinem alguns trets de la seua fisonomia de través dels poemes de Baudelaire: els ulls verds, d’una pell clara i el front pàl•lid , carns opulentes que li donen un aire de vigor i fortalesa i que també contrasten amb la seva naturalesa sensitiva.  Artista sense dons excepcionals, però d'un ofici segur i delicat, dels S. més graciosos dintre de la seua interpretació, ella agradava a tots. De 1846 a 1860, la van veure sobre l'escena dels principals teatres de Paris, principalment en la Porte Sant-Martin. Baudelaire la va conèixer al taller d'un pintor que treballava en el seu retrat. El nom del pintor va quedar ignorat, però una carta del poeta -sense data- dirigida a Marie mostra l’últim enamorament del seu model.
La carta conta les circumstàncies de la trobada i permet, apropant alguns punts de referència, situar el principi la relació el 1852. La jove actriu no tenia el cor lliure en el moments en què ella rebé aquest homenatge de mística adoració; però poc a poc, ella va cedir a la inclinació de Baudelaire, encara que ella estava sempre desorientada per les tristeses impenetrables i les estranyes actituds del seu amant. La relació dura al voltant de cinc anys, tallada per llargs intermitents producte de les gires que l’actriu feia a províncies i a l’estranger. Açò es veu en l’estada dels dos a Marsella, on estigueren junts i se’ls va unir un company alegre, agradable, transparent, més agradable que el trist analista de spleen.

La carta a Maria és de les més significatives, manifesta en relació amb aquesta última el mateix culte desinteressat i ideal que s’instaurà en favor de Madame Sabatier. Baudelaire des de fa molt de temps, no manté amb Jeanne Duval res més que relacions “paternals” que dicten la generositat i la pietat, ara busca conquistar la possessió de si mateix, busca un exemple lluminós que l’eleve i li done calor al seu cor.
  La primera estrofa i la segona comencen amb un referent clar: la primera el vi i la segona l’opi, ambdues pretenen explicar els seus efectes i la manera com ho fa Baudelaire serà el motiu de la nostra anàlisi.
Comencem pel vi. Ja des dels primers versos observem l’antítesi de Baudelaire “bruta cofurna” front a luxe prodigiós”. És de destacar que allò que fa possible aquesta unió de significats és el vi, els efectes del qual transformen la visió de la realitat més nefasta transformant-la en una il•lusió afavoridora. La següent conseqüència de l’embriaguesa és una imatge “un pòrtic de faula” que evoca la glòria de les ciutats llunyanes. Finalitza el quintet amb una comparació.
Quant a l’opi dóna la impressió  d’una reacció més accelerada.  Per entendre millor l’última idea traduïm literalment els dos últims versos: “i omple l’ànima de plaers negres i lúgubres més enllà de la seua capacitat”, és a dir que vessa, desborda, l’ànima amb uns plaers tètrics, tenebrosos, infernals.
                        
Aleshores les dues primeres estrofes vindrien a ser un prefaci a les altres dues. El poeta necessita descriure els efectes de les drogues per contrastar, per comparar amb els poders que té la seua amada.
Si abans eren el vi i l’opi els narcòtics, ara ho seran els ulls i la saliva, la metonímia referida a la seua amant. S’interpreta que són les llàgrimes, en la bellesa d’uns ulls verds, les que enverinen el poeta. L’última estrofa porta a una gradació in crescendo; igual que havia fet amb el vi i l’opi, ara ho farà amb els ulls i la saliva. Comença amb els plors que fan mal però ara amb els mossos que aniquilen “una ànima innocent” i la porten al torbament, a l’angoixa i l’arrosseguen fins a la mort.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Edip Rei

1.Les literatures en l'antiguitat: curiositats

RESSENYA DE SERIE: