Entradas

RESSENYA DE SERIE:

Imagen
FICHA TÉCNICA Titulo original: Sherlock (Serie de TV) Año: 2010 Duración: 90 min. Pais: Regne Unit Director: Mark Gatiss, Steven Moffat. Música:David Arnold,Michael Price Fotografía: Steve Lawes Actors:Benedict Cumberbatch Martin Freeman Amanda Abbington Una Stubbs Andrew Scott Louise Brealey Rupert Graves Zoe Telford Vinette Robinson Mark Gatiss





Avui estic ací al blog per a parlarvos d'una de les sèries que més m'han agradat en la meua curtaperò intensa vida. Estic parlant de Sherlock, serie britànica posada en emissió per la BBC i on es conta la vida del famós detectiu des d'un punt de vista molt actual.


En el primer capítol ja ens posen en situació: Watson ha tornat de la guerra d'Afganistan i per això necessita un company per a compartir pis. Un amic en comú li presentarà al enigmàtic i intel·ligent detectiu. Sherlock, qui ajuda en els casos més difícils a la policia de Londres.

Jo, personalment, no m'he llegit cap novel·la de Sir Arthur Conan Doyle, però molts crítics hi…

6.2. La novel·la nord-americana: la Generació Perduda.

L'anomenada Generació Perduda va ser un grup de notables escriptors nord-americans que van viure a París i en altres ciutats europees en el període que va des del final de la Primera Guerra Mundial fins a la Gran Depressió.
Aquest grup inclou  figures com John Dos Passos, Ezra Pound, Erskine Caldwell, Ernest Hemingway, John Steinbeck i Francis Scott Fitzgerald.
Característiques:
a) mostren una visió múltiple de la realitat b) les obres d’aquests autors mostren una visió molt crítica sobre la Primera Guerra Mundial c) busquen una forma d’expressió adequada als nous temps.
John Dos Passos (1896-1970)Pertanyia a una família benestant i es graduà a Harvard (1916).La trilogia USA —The Forty-second Parallel (1930), 1919 (1932) i The Big Money (1936)— constituí una clamorosa acusació del sistema nord-americà en una espècie d'història dels EUA els trenta primers anys del s XX. L'estil brillant d'aquesta trilogia, la novetat dels seus procediments i la penetració de la seua anàlis…

6.1. La renovació narrativa de principis del segle xx. Kafka, Proust, Joyce, Mann

Del 1880 al 1890, pràcticament a tota Europa, el moviment naturalista arriba al seu terme. Els noveŀlistes deixen de reduir la realitat a la seua aparença material, a l’encadenament estrictament determinat dels fenòmens psíquics i socials i la submergeixen en una obscuritat màgica que li dóna profunditat. 

Marcel Proust (1871-1922) Marcel Proust va nàixer el 1871 a París, al si d’una família benestant.  Al seu caràcter reservat i sensible es van afegir els conflictes interns que tingué des d’adolescent a causa de la seua homosexualitat. De jove es va dedicar més a la vida social dels salons parisencs que no a la seua carrera com a escriptor, que va quedar reduïda a col·laboracions amb diaris i revistes. El 1905, morts ja els seus pares, es va aïllar completament de la societat i va començar la composició de A la recerca del temps perdut. Fins a la seua mort, ocorreguda el 1922, Proust es va dedicar plenament a la redacció i correcció d’aquesta obra. Aquesta novel·la es molt complexa (t…

PREGUNTES:

1.Expliqueu quin era el títol original del llibre.
El titol origina en alemany era Die Verwandlung que van traduir literalment com la transformació pero que no va ser tan conegut com La metamorfosi. I per aquest motiu. finalment, van deixar aquest nom.


 2.Kafka se sentia culpable?
Si, Kafka se sentia culpable perque va creixer amb una educació molt severa i amb les ideologies de d'una societat burgesa. Kafka se sentia culpable i reflexaba aquestos sentiments en els personatges de moltes de les seues obres. Fins i tot arribà un punt en el que protagonista i autor es confonen.
Aquesta culpa  era inspirada principalment pel seu pare, com diu en altres fragments de la Carta al pare.
3.Era hipocondríac?

 Kafka , era hipocondríac i malalt sicosomátic, però en 1917 se li diagnostica els primers símptomes de tuberculosi , la qual cosa li porte a trencar el seu compromís de casar-se . I està malaltia obligava a Kafka a passar llargues temporades en diversos sanatoris.

4.Què necessitava per …

EL VERÍ XLIX

EL VERÍ

El vi pot revestir la més bruta cofurna
         amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d'un pòrtic de faula
         amb l'or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.

L'opi engrandeix allò que no té límits,
         allarga l'infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
         i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.

Però res d'això no val aquest verí que vessen
         els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...
         Van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.

Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi
         de la saliva teva, que mossega
i duu a l'oblit una ànima innocent,
         i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!
COMENTARI:  Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. Aquesta és l'última simfoni…

XXXIV El gat

Baudelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona.

La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (decasíl·lab) i un d’art menor (octosíl·lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.
“El gat”, possiblement perquè quede clar que l’animal rep la tendresa del jo poètic, de Baudelaire, el sentiment del qual vers aquest ésser queda patent amb l’adjectiu “al meu pit amorós”, que vindrà a contrastar amb la càrrega significativa del segon vers: li diu que amague “les urpes”, ungles dels depredadors, en clara contraposició a la imatge tendra i dolça del vers anterior. Amb la conjunció copulativa “i”, afig una altra ordre, en aquest cas en forma de petici…

BAUDELAIRE - EL VAMPIR.

XXXI EL VAMPIR
Tu, que has entrat com una daga dins el meu cor queixós; tu, forta com una armada de dimonis vas venir, boja, engalanada,
a convertir en jaç i domini el meu esperit humiliat; —infame ser que em té lligat com el forçat a la cadena,
i al joc el jugador obstinat, a la botella l'embriac, i a la carronya la vermina, —sigues per sempre maleïda!
Al ràpid glavi li he pregat de conquerir la llibertat, i he dit al perfidiós verí: salva'm de la roïndat.
Ai las! Verí i espasa m'han menyspreat i han dit: «No escau que siguis redimit del pèrfid esclavatge,
ruc!— Si el nostre esforç t'alliberés d'aquest poder, el teus petons darien vida, altra vegada, al teu vampir!».


COMENTARI:
Aquest poema pot haver estat provocat per Jeanne Duval i les baralles contínues que Baudelaire tenia amb ella, en què tots dos es destrossaven mútuament. Baudelaire hi ha volgut expressar l’horror d’una existència lligada per a la seua condemna a una altra vida... Però si l’home es revolta contra el seu vampir, aques…