jueves, 25 de mayo de 2017

6.2. La novel·la nord-americana: la Generació Perduda.

L'anomenada Generació Perduda va ser un grup de notables escriptors nord-americans que van viure a París i en altres ciutats europees en el període que va des del final de la Primera Guerra Mundial fins a la Gran Depressió.
Aquest grup inclou  figures com John Dos Passos, Ezra Pound, Erskine Caldwell, Ernest Hemingway, John Steinbeck i Francis Scott Fitzgerald.
Característiques:
a) mostren una visió múltiple de la realitat
b) les obres d’aquests autors mostren una visió molt crítica sobre la Primera Guerra Mundial
c) busquen una forma d’expressió adequada als nous temps.      
 

John Dos Passos (1896-1970)

Pertanyia a una família benestant i es graduà a Harvard (1916).La trilogia USA —The Forty-second Parallel (1930), 1919 (1932) i The Big Money (1936)— constituí una clamorosa acusació del sistema nord-americà en una espècie d'història dels EUA els trenta primers anys del s XX. L'estil brillant d'aquesta trilogia, la novetat dels seus procediments i la penetració de la seua anàlisi en fan la seua obra mestra.


Francis Scott Fitzgerald (1896-1940)

És un exponent notable de l'època del jazz i de la rebel·lia i la desil·lusió de la joventut després de la Primera Guerra Mundial. Estudià a Princeton, i el 1917 féu el servei militar. Després de la guerra començà d'escriure.  Amb The Great Gatsby ('El gran Gatsby', 1925; traducció catalana de R. Folch i Camarasa, 1966), que tracta del materialisme i les pretensions dels nou-rics de l'època, arribà al punt més alt de la seua fama.

 

Ernest Hemingway (1899-1961)

Va nàixer a Chicago, el 1899. Quan va acabar els estudis de secundària, no va voler anar a la universitat i es va traslladar a Kansas City on va treballar com a periodista. Va participar en la primera guerra mundial.El 1924 va publicar un recull de contes, In Our Time, el seu primer llibre important. La relació de Hemingway amb Espanya es va enfortir durant la Guerra Civil. Hi va viatjar com a corresponsal i va contribuir a arreplegar diners per ajudar la República en la seua lluita contra el feixisme.Totes aquestes experiències es van traduir en  Per qui toquen les campanes, que molts crítics consideren la seua millor novel.la.

6.1. La renovació narrativa de principis del segle xx. Kafka, Proust, Joyce, Mann


Del 1880 al 1890, pràcticament a tota Europa, el moviment naturalista arriba al seu terme. Els noveŀlistes deixen de reduir la realitat a la seua aparença material, a l’encadenament estrictament determinat dels fenòmens psíquics i socials i la submergeixen en una obscuritat màgica que li dóna profunditat. 


Marcel Proust (1871-1922)

Marcel Proust va nàixer el 1871 a París, al si d’una família benestant.  Al seu caràcter reservat i sensible es van afegir els conflictes interns que tingué des d’adolescent a causa de la seua homosexualitat. De jove es va dedicar més a la vida social dels salons parisencs que no a la seua carrera com a escriptor, que va quedar reduïda a col·laboracions amb diaris i revistes. El 1905, morts ja els seus pares, es va aïllar completament de la societat i va començar la composició de A la recerca del temps perdut. Fins a la seua mort, ocorreguda el 1922, Proust es va dedicar plenament a la redacció i correcció d’aquesta obra. Aquesta novel·la es molt complexa (té 7 volums) i el protagonista (que es pareix a Proust peroò no es ell) ens narra la infància, l’adolescència i la joventut del protagonista a partir dels records que li vénen a la memòria.

Franz Kafka (1883-1924)

Kafka va nàixer el 1883 a Praga.  Al ser jueu i no parlar txec pertanya a una minoria social.Aquest sentiment d’aïllament es reflecteix en els protagonistes dels seus relats. Una altra font de frustració per a Kafka va ser el seu pare, dominant i autoritari. Kafka va estudiar Dret.La majoria dels seus grans relats, excepte La metamorfosi (1915), van ser publicats pel seu amic que les va editar: El procés (1925), El castell (1926) o Amèrica (1927). Va morir en el 1924. 

 

James Joyce (1882-1941)

James Joyce va nàixer a Dublín el 1882. La posició de la seua família era acomodada, però el pare sembla que va ser un personatge extravagant, poc hàbil en els negocis, amb tendència a beure i despendre més del compte, i el resultat va ser la ruïna, pràcticament total, de tots els seus. El 1905 va completar un recull de vuit relats que va titular Dublinesos, encara que no es va poder publicar fins al 1913. En aquesta trobem uns personatges que no poden superar una mena de paràlisi moral que els impossibilita de viure d’una manera plena. James Joyce va morir a Zürich el 1941.

 

Thomas Mann (1875-1955)

Fill d’una antiga i rica família de comerciants, el 1901 va publicar la seua primera obra important, Els Buddenbrooks, on descriu la decadència d’una família burgesa. En aquesta novel·la es planteja ja el conflicte entre l’art i la vida, tema central de tota la seua obra, que aprofundirà en les novel·les curtes Tonio Kröger (1903) i La mort a Venècia (1912).
Després de la Primera Guerra Mundial, Mann es va convertir en un defensor ferm de les llibertats democràtiques. En aquest període va escriure la seua obra mestra, La muntanya màgica (1924), on fa una anàlisi profunda de la seua època a través dels diversos personatges que coincideixen en un sanatori de tuberculosos.

 


 

jueves, 4 de mayo de 2017

PREGUNTES:




1.Expliqueu quin era el títol original del llibre.
El titol origina en alemany era Die Verwandlung que van traduir literalment com la transformació pero que no va ser tan conegut com La metamorfosi. I per aquest motiu. finalment, van deixar aquest nom.


 2.Kafka se sentia culpable?
Si, Kafka se sentia culpable perque va creixer amb una educació molt severa i amb les ideologies de d'una societat burgesa. Kafka se sentia culpable i reflexaba aquestos sentiments en els personatges de moltes de les seues obres. Fins i tot arribà un punt en el que protagonista i autor es confonen.
Aquesta culpa  era inspirada principalment pel seu pare, com diu en altres fragments de la Carta al pare. 

3.Era hipocondríac?

 Kafka , era hipocondríac i malalt sicosomátic, però en 1917 se li diagnostica els primers símptomes de tuberculosi , la qual cosa li porte a trencar el seu compromís de casar-se . I està malaltia obligava a Kafka a passar llargues temporades en diversos sanatoris.


4.Què necessitava per a viure?

Kafka per a viure necessitava la literatura que se li obre com l'única possibilitat de vida, d'alliberament, de salvació i es revela l'activitat central de la seua vida.


 
5.Quins van ser els seus referents literaris?

Franz Kafka és un autor molt clàssic. Els seus models són: Flaubert, Gògol i Dickens, és a dir, grans realistes del segle XIX. De fet, construeix els seus contes segons els realistes del segle XIX, tot i que introdueix elements fantàstics.

jueves, 6 de abril de 2017

EL VERÍ XLIX

EL VERÍ

El vi pot revestir la més bruta cofurna

         amb luxe prodigiós,
i fa sorgir més d'un pòrtic de faula
         amb l'or del vapor roig que té,
igual que un sol que es pon en cel ennuvolat.

L'opi engrandeix allò que no té límits,

         allarga l'infinit,
aprofundeix el temps, furga la voluptat
         i emplena els cors de plaers
negres i ensopits, enllà de llur capacitat.

Però res d'això no val aquest verí que vessen

         els ulls que tens, de color verd,
llacs en què l'ànima em tremola i es veu a l'inrevés...
         Van els meus somnis, en corrua,
a sadollar-se en aquests gorgs amargs.

Però res d'això no val el pèrfid, gran prodigi

         de la saliva teva, que mossega
i duu a l'oblit una ànima innocent,
         i, arrossegada pel vertigen,
la fa rodar, esvanida, fins a les ribes de la mort!

COMENTARI: 

Amb el poema El verí ens introduïm en un nou cicle de poesia amorosa. Aquesta és l'última simfonia que presenta analogies amb la tardor. Apareix un nou sentiment que el poeta- psicòleg intentarà analitzar amb absoluta felicitat i que es traduirà en una obra de gran bellesa. Aquest  és l'amor. L’ atmosfera tardorenca és molt adequada a aquesta psicologia de clarobscur afectiu, de nostàlgica tristesa i de deixades. Aquest cicle de tardor inclou una seqüència d'onze poemes entre els quals es troba El verí

Endevinem alguns trets de la seua fisonomia de través dels poemes de Baudelaire: els ulls verds, d’una pell clara i el front pàl•lid , carns opulentes que li donen un aire de vigor i fortalesa i que també contrasten amb la seva naturalesa sensitiva.  Artista sense dons excepcionals, però d'un ofici segur i delicat, dels S. més graciosos dintre de la seua interpretació, ella agradava a tots. De 1846 a 1860, la van veure sobre l'escena dels principals teatres de Paris, principalment en la Porte Sant-Martin. Baudelaire la va conèixer al taller d'un pintor que treballava en el seu retrat. El nom del pintor va quedar ignorat, però una carta del poeta -sense data- dirigida a Marie mostra l’últim enamorament del seu model.
La carta conta les circumstàncies de la trobada i permet, apropant alguns punts de referència, situar el principi la relació el 1852. La jove actriu no tenia el cor lliure en el moments en què ella rebé aquest homenatge de mística adoració; però poc a poc, ella va cedir a la inclinació de Baudelaire, encara que ella estava sempre desorientada per les tristeses impenetrables i les estranyes actituds del seu amant. La relació dura al voltant de cinc anys, tallada per llargs intermitents producte de les gires que l’actriu feia a províncies i a l’estranger. Açò es veu en l’estada dels dos a Marsella, on estigueren junts i se’ls va unir un company alegre, agradable, transparent, més agradable que el trist analista de spleen.

La carta a Maria és de les més significatives, manifesta en relació amb aquesta última el mateix culte desinteressat i ideal que s’instaurà en favor de Madame Sabatier. Baudelaire des de fa molt de temps, no manté amb Jeanne Duval res més que relacions “paternals” que dicten la generositat i la pietat, ara busca conquistar la possessió de si mateix, busca un exemple lluminós que l’eleve i li done calor al seu cor.
  La primera estrofa i la segona comencen amb un referent clar: la primera el vi i la segona l’opi, ambdues pretenen explicar els seus efectes i la manera com ho fa Baudelaire serà el motiu de la nostra anàlisi.
Comencem pel vi. Ja des dels primers versos observem l’antítesi de Baudelaire “bruta cofurna” front a luxe prodigiós”. És de destacar que allò que fa possible aquesta unió de significats és el vi, els efectes del qual transformen la visió de la realitat més nefasta transformant-la en una il•lusió afavoridora. La següent conseqüència de l’embriaguesa és una imatge “un pòrtic de faula” que evoca la glòria de les ciutats llunyanes. Finalitza el quintet amb una comparació.
Quant a l’opi dóna la impressió  d’una reacció més accelerada.  Per entendre millor l’última idea traduïm literalment els dos últims versos: “i omple l’ànima de plaers negres i lúgubres més enllà de la seua capacitat”, és a dir que vessa, desborda, l’ànima amb uns plaers tètrics, tenebrosos, infernals.
                        
Aleshores les dues primeres estrofes vindrien a ser un prefaci a les altres dues. El poeta necessita descriure els efectes de les drogues per contrastar, per comparar amb els poders que té la seua amada.
Si abans eren el vi i l’opi els narcòtics, ara ho seran els ulls i la saliva, la metonímia referida a la seua amant. S’interpreta que són les llàgrimes, en la bellesa d’uns ulls verds, les que enverinen el poeta. L’última estrofa porta a una gradació in crescendo; igual que havia fet amb el vi i l’opi, ara ho farà amb els ulls i la saliva. Comença amb els plors que fan mal però ara amb els mossos que aniquilen “una ànima innocent” i la porten al torbament, a l’angoixa i l’arrosseguen fins a la mort.

martes, 4 de abril de 2017

XXXIV El gat

Baudelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest, el LI i el LXVI, però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona.

La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (decasíl·lab) i un d’art menor (octosíl·lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.

 “El gat”, possiblement perquè quede clar que l’animal rep la tendresa del jo poètic, de Baudelaire, el sentiment del qual vers aquest ésser queda patent amb l’adjectiu “al meu pit amorós”, que vindrà a contrastar amb la càrrega significativa del segon vers: li diu que amague “les urpes”, ungles dels depredadors, en clara contraposició a la imatge tendra i dolça del vers anterior. Amb la conjunció copulativa “i”, afig una altra ordre, en aquest cas en forma de petició, “deixa’m”, la finalitat de la qual ve expressada mitjançant l joc lingüístic de la metàfora “submergir-me en els teus ulls”. Observem allò que és propi del simbolisme i és que usa imatges amb un valor més profund que la metàfora, aconseguint mostrar una realitat en clau metafísica. El sentit figurat suggereix: capbussar-se, endinsar-se, unir-se a ell, a traves dels seus ulls, dels ulls del gat que, per si no queda clara la significació d’aquesta imatge, al quart vers l’explica, una altra vegada, amb l’ús de la connotació dels mots i de l’oposició de significat: “barreja d’àgata i metall”, és a dir, combinació de la pedra preciosa, representant la bellesa, i de l’element químic, representant de la vulgaritat. Els ulls són un altre símbol que Baudelaire farà servir als seus poemes. Clar exemple de la idea del simbolisme que considera el llenguatge poètic com evocador i suggeridor de les emocions.

 La segona estrofa enceta una oració que acabarà al principi de l’estrofa següent i que ve a marcar la comparació entre el gat iBaudelaire va dedicar tres poemes sencers als gats, aquest però en cada un el tracta amb una simbologia diferent. En el poema que ens ocupa la simbologia queda clara i evident: associa el gat a la imatge de la dona. Com ho aconsegueix serà l’objecte del nostres estudi.
La primera cosa que s’observa és l’estructura externa del poema: dues estrofes de quatre versos i dues de tres, és tracta doncs, en aparença, d’un sonet on s’hi alterna un vers d’art major (decasíl·lab) i un d’art menor (octosíl·lab) que li proporciona un ritme capritxós al poema.

 El poema XXIV “El gat” pertany al cicle temàtic de l’amor.

  

BAUDELAIRE - EL VAMPIR.

XXXI
EL VAMPIR

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,

i al joc el jugador obstinat,
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.

Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc!— Si el nostre esforç
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».



COMENTARI:

Aquest poema pot haver estat provocat per Jeanne Duval i les baralles contínues que Baudelaire tenia amb ella, en què tots dos es destrossaven mútuament. Baudelaire hi ha volgut expressar l’horror d’una existència lligada per a la seua condemna a una altra vida... Però si l’home es revolta contra el seu vampir, aquesta revolta no és més que una vel·leïtat impotent. Al fons d’ell mateix habita el respecte pel seu tirà.
 El poema, com és habitual en totes les composicions de Les flors del mal, presenta una estructura molt clara. D’una banda hi ha un tu a qui el poeta s’adreça amb un seguit d’invocacions que en remarquen tant el poder com el caràcter negatiu: “tu, forta”, “infame ser”. Les dues comparacions que l’acompanyen reforcen la identificació del tu amb la mort i el mal: “Tu, que has entrat com una daga”, “tu, forta com una armada de dimonis”. De l’altra banda, hi ha el jo del poeta: “cor queixós”, “esperit humiliat”. La queixa impotent i, per tant, la humiliació.
 La dissonància d’aquest poema ve donada per la combinació de lucidesa davant el mal i incapacitat per alliberar-se’n. El vampir expressa així una situació d’impàs, la sensació de trobar-se aculat en un carreró sense sortida.

viernes, 3 de febrero de 2017

PRIMERA PART. CAPITOLS 5 I 6

  • Com era l'educació de les jóvens de l'època?
 L'educació en aquella època estava molt relacionada amb l'esglesia i els seus ideals. Les que donaven classes ho feien en convents i estaven envoltades per monges. Emma entrà allí als tretze anys i estava enfocat per a que sigueren ames de casa. En canvi, el xics anaven a l'escola.
 
 
  • Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés). [La tècnica oposada es diu "salt endavant" o "prolepsi" o  flashforward.]
 Sí que hi ha flashbacks perquè en aquest fragment apareix la vida de Emma en diferents anys de la seua vida. Primerament, quan tenia 13 anys, el seu pare li va portar al convent per a que li ensenyaren a ser una ama de casa. Després, als 15 anys, que es veu la personalitat de Emma: una jove molt imaginativa que s'imaginava a si mateixa com una heroina.